He estat jugador de Futbol Sala durant forces anys, després entrenador, actualment sóc secretari d'un petit club que ha començat a apostar per la formació de nens en l'esport.
Aquí es on comença la meva contradicció personal, jo sóc una persona que en el món de l'esport em considero molt competitiva, sempre he entès l'esport federat com un espai per competir, però... a partir de quina edat? cal que els nens ho vegin com una competició, o com una diversió?
En els cursos de monitor de futbol sala sempre ens han explicat que els nens s'han de divertir i han de practicar l'esport des del respecte, però la realitat del que es practica (majoritàriament) és una altra, en el club en el que estic orgullós de militar, els monitors/entrenadors tenen des de la directiva i sobretot des de la direcció esportiva, una pauta clara, entre el jugador que juga mes minuts i el que en juga menys, la diferència ha de ser petita. Evidentment volem guanyar partits, però no a qualsevol preu.
El que ens trobem en els rivals sol ser totalment antagònic, nens que juguen el partit gairebé sencer i d'altres que s'ho miren quasi tot des de la banqueta, monitors/entrenadors amb una necessitat de victòria esparverant, fins i tot amb necessitat d'humiliació al rival, partits que estan 7 a 0, i l'equip que guanya segueix pressionant a tot el camp. Això només serveix per alimentar l'ego del monitor, els que guanyen només pensen en robar la pilota i xutar, d'aquesta manera poc aprendran, i els que perden i es veuen incapaços de fer 2 passes seguides avorriran l'esport i l'acabaran deixant. Qui en serà responsable? (recordeu que estem parlant de nens) No seria molt millor, un cop el partit està guanyat, enrederir la defensa, per a que els que perden puguin jugar una mica i practicar el que han estat entrenant? i als que guanyen posar-los reptes dins el mateix partit? reptes com: no podeu xutar a porteria fins que a la jugada els 4 jugadors de l'equip hageu tocat la pilota o heu de superar al rival sense regatejar, només amb passades entre vosaltres.
De moment nosaltres seguirem amb la nostre manera de fer, i esperem que aquesta idea comenci a ser majoritària, com crec que ja ho es en el basquet català, esport en el que el respecte al rival fa anys que s'ensenya.
Podeu llegir una opinió semblant, a l'entrevista a Miquel Fontecha que van fer des de la Federació Catalana de Futbol
No puc estar més d'acord amb tu, Jordi. L'esport és competició, sí, però també és respecte pel contrari, fair-play, sacrifici, companyerisme, treball en equip i altres valors que res tenen a veure amb actituds i situacions que, lamentablement, es veuen massa sovint per les pistes de futbol, bàsquet i d'altres esports de base, tant per part de monitors, entrenadors com també, evidentment, per part de pares que es pensen que el seu fill de 5-6 anys és en Messi o en Pau Gasol.
ResponEliminaMoltes felicitats pel blog!!!
Dani Castillo "Batea"
L'etern debat/lluita del món esportiu-formatiu... per començar ha de canviar la mentalitat de formadors, entrenadors, ajudants, PARES... que més que fomentar l'esportivitat sana, fomenten la rivalitat i els estereotips de qui guanya és el bo i qui perd no serveix de res, i per ser bo s'ha de fer de tot, i aquests fenòmens es dónen sobretot en el futbol, esport "rei" del nostre país, però com dius en altres esports, poder perquè no son tant coneguts, no es retransmeten tant per la tele o perquè no tenen massa ressò mediatic, aquesta relació de rivalitat sana i valors esportius es veu més clara i treballada.
ResponEliminaSeguiré ben aprop aquest blog Flani, tu xerra que jo t'aniré llegint!
Salut!
Xic