El Restaurant Can Cassoletes (Pontós)

És un Restaurant situat a la petita localitat de Pontós .
Un Restaurant petit acollidor, amb mobiliari molt bàsic, un servei amable i amb una carta  plena de productes de proximitat.
Vàrem anar-hi amb un d'aquests vals regal (no em feu recordar quin, smartbox, la vida es bella, Dakota Box, no sé, un d'aquests) un val que ens descomptava el seu preu de la factura final.
El dia que hi vàrem anar érem els únics comensals, per tant la tranquil·litat era evident. Per començar ens varen portar una aperitiu, vàrem agafar 2 primers per compartir, unes Croquetes de parmesà i ceps, que eren molt i molt bones, i uns Ous trencats de Pontós amb pernil ibèric i foie. Doncs bé, aquest plat va resultar decepcionant.  Ens van servir dos ous ferrats tal qual, amb una mica de micuit ratllat per sobre, i del pernil encara n'esperem senyals de vida (per cert aquests ous trencats, 12€ a la carta) després els segons, Magret d'ànec amb salsa de xocolata , molt i molt bo l'altre segon plat no el recordo, però deixava força indiferent. A l'hora dels postres, una crema catalana, força bona i un coulant de xocolata, bé, coulant és el que vàrem demanar, ja que allò era una magdalena de xocolata (6,50€) servida sola, sense ni una mica de salsa o gelat. Per veure un Sinols negre , com gairebé sempre tractant-se de nosaltres, un D.O. Empordà, i un cafè per acabar.

La veritat es que fins aquest moment era difícil dir què en pensàvem del restaurant, una barreja de bons plats amb grans decepcions, acollidor, senzill, aparença de restaurant de poble ben cuidat i sense escarafalls, però un cop vàrem veure  la nota, ens va quedar clar que les pretensions del restaurant no es corresponien amb la realitat del qualitat-preu, mes aviat en quedava molt lluny, 82€ un dinar per 2 persones, amb coses tan senzilles com croquetes, uns ous ferrats, crema catalana i coulant. El servei era amable i no n'hi ha cap queixa, però les pretensions del preu fan que l'amabilitat sembli poc. Realment un preu molt fora de lloc, que va fer que les decepcions guanyessin pes, sort que anàvem amb un val regal que parava una mica el cop.

No sé, el restaurant porta temps obert, i per la seva situació, no pot pas funcionar per la gent de pas, ha de funcionar per recomanacions i per fer-se un nom, això hem fa pensar que potser vàrem enganxar un mal dia o no varem encertar els plats i que es mereixeria una segona oportunitat, però després recordo la cara que sens va quedar al rebre la nota, i a aquest preu no hi ha segones oportunitats que valguin.

Valoracio: 
Buffff


(Calificacions possibles:Molt recomanable, recomanable, be, s'hi pot anar, buffff)

Viure a les fosques

Hi ha una tendència molt important als ajuntaments en l'estalvi energètic, una tendència que seria molt positiva si es bases en l'eficiència dels recursos, el problema és que sembla que es basa en l'estalvi dels recursos.
Hi ha pobles i ciutats amb un problema lumínic important, Girona n'és un bon exemple, és una ciutat fosca. Els carrers del Barri Vell durant la nit són perfectes per escriptors de novel·la negre, o d'històries d'època, ja que per moments podria semblar que l'electricitat encara no hi ha arribat.
Tot hi així el problema de lumens a la ciutat de Girona és "pecata minuta" si ho comparem amb Salt. El Carrer Major, inclòs el Passeig Ciutat de Girona, te molt poca visibilitat (i és dels més il·luminats del poble) això fa molt difícil que aquest carrer torni a ser l'eix comercial que havia estat. El carrer Enric Granados te unes faroles altes de  poca potència, que a mes estan posades per sobre els arbre , per tant, sobretot a la primavera i a l'estiu, passar per aquest carrer un cop s'ha fet fosc és un curs avançat d'espeleologia , i com aquests exemples, molts d'altres.
Per altra banda també cal tenir en compte les molèsties que podria provocar l'excés de lumens als veïns, sobretot de baixos i primeres plantes durant les hores de son, per tant  la solució no passa per posar més faroles o de més potencia (no cal augmentar el consum) el que calen  són estudis de lluminositat i eficiència, que ens ajudin a tenir la il·luminació més adient amb el més baix consum possible, en moltíssims casos estudis que semblen inexistents o molt mal fets.
Cal ser capaç d'aconseguir el benestar dels veïns, però tampoc podem oblidar el comerç, i la il·luminació del carrer es importantíssima en la vida dels comerços. No necessita la mateixa llum un carrer comercial que un residencial, això es evident i cal tenir-ho clar, per tant els conflictes podrien esdevindré en els carrers comercials on segur també hi resideixen veïns. La solució podria passar per un número de luxs per les hores de són i un altre diferent per les hores comercials, i no crec que fos tan complicat d'aconseguir. Només amb una pensada distribució de les faroles i un rellotge horari que afectés a una sola fase ho podríem tenir aconseguit (no oblidem que l'enllumenat públic habitualment penja d'una línia trifàsica repartint les faroles en les 3 fases per no sobrecarregar-ne una) .

El restaurant Annie Hall (Santa Llogaia)

El restaurant Annie Hall és a Sant Llogaia, dins el club de tennis Figueres.

Es un Restaurant que te menys de mig any de vida, però que està regentat per un molt bon Chef (Josep Hernandez) que ha decidit obrir aquest restaurant després d'haver dirigit la cuina de l'Hotel golf Peralada durant 4 anys, i una àmplia trajectòria a cuines com la del Figueres Parc, el Restaurant la Gambina i el Casino de Peralada.

Cal parlar d'una excepcional combinació qualitat preu, vegeu per exemple el menú cap de setmana, 3 plats, postres, vi i aigua per 22€, al menú hi pots trobar plats tradicionals com son els canelons, plats d'alta cuina com es l'Steak tàrtar i plats d'autor com son els Daus de tonyina amb tomàquet concassé i vinagreta d'olives negres.

Evidentment no puc opinar de tots els plats, només he provat aquest menú un cop, i la meva tria va ser:

Crema de carbassa i mascarpone amb saltat de trompetes de la mort

Steak tàrtar

Secret d' ibèric rostit al punt amb pomes

Bisbalenc

Els plats de la meva acompanyant no els vaig poder provar, podríem dir que aprofita quan anem de restaurant, per menjar allò al que sóc al·lergic. Lògic, no? tots ho faríeu.

Carpaccio de llagostí amb escabetx de verduretes i pernil ibèric

Arròs negre cremós amb sípia i all-i-oli

Bacallà amb espinacs saltats amb cansalada i crema de parmesà

Maduixes saltades amb reducció de vinagre balsàmic i gelat de iogurt

(el bacallà i les maduixes sí que els vaig provar)

Realment espectacular d'aquells restaurants que saps que repetiràs, cal dir que de Steak tàrtar només n'he demanat 2 cops a la meva vida, i tots 2 escollint perfectament el lloc i Chef, és un plat massa delicat com per demanar-lo a qualsevol lloc.

Si entre setmana ets per Figueres i vols provar un menú diari una mica mes, diem-ne sibarita, que els menús diari habituals, en aquest restaurant el trobaràs per 15€, sí clar, costa mes € que els menús diaris dels restaurants de batalla, però si observeu les opcions del menú, queda clar el perquè .

El servei es eficient, professional i atent, es nota que porten temps a l'ofici.

Per buscar-hi contres, hi trobaríem la seva situació, a les afores de Figueres i lluny de tot, i la incomoditat (no excessiva) de la situació dels lavabos, al pis de baix al costat dels vestidors del club de tennis, ja que els lavabos no son exclusius del restaurant, si no que els comparteix amb el club de tennis.

Valoracio: (Molt recomanable, recomanable, be, s'hi pot anar, buffff)

Molt recomanable

P.D. Començo amb un restaurant que m'encanta, dels que no m'agraden tant o gens, ja en parlarem mes endavant

Foto: Steak tartar

Competitivitat en l'esport Base

He estat jugador de Futbol Sala durant forces anys, després entrenador, actualment sóc secretari d'un petit club que ha començat a apostar per la formació de nens en l'esport.

Aquí es on comença la meva contradicció personal, jo sóc una persona que en el món de l'esport em considero molt competitiva, sempre he entès l'esport federat com un espai per competir, però... a partir de quina edat? cal que els nens ho vegin com una competició, o com una diversió?

En els cursos de monitor de futbol sala sempre ens han explicat que els nens s'han de divertir i han de practicar l'esport des del respecte, però la realitat del que es practica (majoritàriament) és una altra, en el club en el que estic orgullós de militar, els monitors/entrenadors tenen des de la directiva i sobretot des de la direcció esportiva, una pauta clara, entre el jugador que juga mes minuts i el que en juga menys, la diferència ha de ser petita. Evidentment volem guanyar partits, però no a qualsevol preu.
 El que ens trobem en els rivals sol ser totalment antagònic, nens que juguen el partit gairebé sencer i d'altres que s'ho miren quasi tot des de la banqueta, monitors/entrenadors amb una necessitat de victòria esparverant, fins i tot amb necessitat d'humiliació al rival, partits que estan 7 a 0, i l'equip que guanya segueix pressionant a tot el camp. Això només serveix per alimentar l'ego del monitor, els que guanyen només pensen en robar la pilota i xutar, d'aquesta manera poc aprendran, i els que perden i es veuen incapaços de fer 2 passes seguides avorriran l'esport i l'acabaran deixant. Qui en serà responsable? (recordeu que estem parlant de nens) No seria molt millor, un cop el partit està guanyat, enrederir la defensa, per a que els que perden puguin jugar una mica i practicar el que han estat entrenant? i als que guanyen posar-los reptes dins el mateix partit? reptes com: no podeu xutar a porteria fins que a la jugada els 4 jugadors de l'equip hageu tocat la pilota o heu de superar al rival sense regatejar, només amb passades entre vosaltres.

De moment nosaltres seguirem amb la nostre manera de fer, i esperem que aquesta idea comenci a ser majoritària, com crec que ja ho es en el basquet català, esport en el que el respecte al rival fa anys que s'ensenya.

Podeu llegir una opinió semblant, a l'entrevista a Miquel Fontecha que van fer des de la Federació Catalana de Futbol